L’avaluació (II): “la constància és la clau de l’èxit”

Un fet que demostra que molta gent odia l’avaluació final el trobem, per exemple, a la universitat. Quan un professor ens explica el pla docent d’aquella assignatura, no tardem ni quinze minuts a interrompre’l i preguntar-li com serem avaluats i d’on sortirà la nota final. És comprensible que ho fem, és clar; tanmateix, penso que sovint vivim massa espantats amb aquesta habitud que ens han inculcat durant els últims anys, la de jugar-nos-ho tot al final. Personalment, pensava que amb Bolonya això canviaria de manera considerable; malauradament, això no ha estat així. Si bé ara els exàmens finals incideixen menys en el total de la nota, en molts casos l’alumne igualment necessita un mínim de qualificació a l’examen final, encara que estigui amb febre o vòmits, per a mantenir com a vàlida i avaluable tota la feina feta al llarg del trimestre . Si al dia de l’examen final no estàs fi i la pífies, doncs mal sort. Això, moltes vegades no és just.

Així doncs, sóc molt partidari de l’avaluació continuada. Personalment, per exemple, defenso aquells professors que ens fan entregar un portafoli al final de trimestre. És la manera que assegura que l’alumne sigui regular en tot el transcurs de l’assignatura. Porta molta feina, sí, però ja se sap: “la constància és la clau de l’èxit”.  És per això que sempre he preferit l’avaluació continuada i no la final.

Per acabar, i canviant una mica de tema, quan em pregunten si he fet exàmens llargs, la veritat és que penso que realment no. És evident que els exàmens oficials d’anglès que he anat fent fins avui duren hores, tanmateix, són exàmens que tothom ja va molt conscienciat i, personalment, sempre se m’acaben fent relativament curts. Cal afegir que aquestes proves són d’avaluació criterial, és a dir, basades en definicions explícites de coneixements i competència.