Les xarxes socials

Personalment, sóc bastant fan de les xarxes socials, les quals considero que totes elles són una moda. Si bé en el seu moment la majoria utilitzava Fotolog i MSN, els quals ja han pràcticament desaparegut, actualment les xarxes socials que més destaquen són el Facebook i el Twitter. El que sí està clar és que la gent sempre ha necessitat estar en contacte amb altres persones, sentir-se part d’un col·lectiu i participar i dir la seva sobre un producte o una informació. Des de la dècada dels noranta, que és quan la xarxa guanyà en densitat, la gent utilitza molt sovint Internet per relacionar-se.

Fa uns anys em connectava pràcticament cada dia al MSN per parlar amb les persones agregades, en les quals també hi havia gent de la resta d’Europa, que vaig conèixer durant les meves dues estades a Anglaterra. A part del MSN, també compartia Fotolog amb un amic i, de tant en tant, o ell o jo publicàvem alguna fotografia acompanyada d’un text. Era com un repte arribar a obtenir els 20 comentaris a cada entrada, la xifra màxima possible. Confirmo el que he dit al paràgraf anterior, ja que la primera xarxa social la vaig usar fins a l’any 2008, mentre que la segona la vaig apartar un any més tard.

Llavors, la meva xarxa principal ja va passar a ser la del Facebook. Ara ja no l’utilitzo amb la mesura que ho feia abans. De fet, havia pensat tancar-me’l i, si encara no ho fet és perquè és una eina molt útil per a comunicar-se, amb la gent de classe, per exemple, amb qui compartim un grup privat.

Aqusta és la foto de perfil que tinc a les meves dues xarxes socials actuals: Facebook i Twitter. Uns mesos abans us hagués recomanat que anéssiu en aquest bar tan acollidor de Girona, el qual estava ambientat en una biblioteca. Malauradament, va tancar fa un temps.

La xarxa social que més m’agrada i  consulto actualment és la de Twitter, on estic registrat des del 7 de gener de l’any passat. Com que m’agrada escriure, allà comento coses que em passen o que veig, de tant en tant, a la meva vida quotidiana. També, és clar, envio missatges i em comunico amb els meus followers. A més, com que sóc amant del món del futbol, quan juga el Barça sempre faig comentaris a la Transmissió d’en Puyal de Catalunya Ràdio (@LaTdp). Tot i que fa poc més d’un mes que he sobrepassat la barrera dels 1000 tuits, del que més em serveix el Twitter és d’estar ben informat, d’assabentar-me de les notícies més fresques i de llegir diferent articles que m’interessen.

@albertalegri

Ensenyar i aprendre en línia

L’ única experiència que tinc d’un aprenentatge en línia és la del Moodle. Si bé a l’escola o a l’institut encara no el vaig conèixer, a la carrera està sent un amic inseparable. Serveix, sobretot, per tenir disponibles els documents de cada assignatura, així com també per penjar les tasques avaluables de manera electrònica. Tot i això, també cal dir que en alguna de les assignatures de llengua aquest campus virtual ha servit per aprendre i millorar les nostres habilitats. A primer, per exemple, havíem de finalitzar el curs de Llengua Anglesa amb un nivell equivalent al B2 del Marc Europeu de Referència. És per això que a final de curs, a part de l’examen de continguts de l’assignatura, també teníem un examen del tipus First Certificate i, per tal de preparar-nos-el bé, la professora ens penjava molts listenings al Moodle, els quals podíem escoltar les vegades que volguéssim i podíem saber quins errors cometíem.

Tot i que aquestes activitats de listening van ser molt útils, considero que no es pot aprendre completament un idioma en línia. Aprendre llengües de manera assistencial és com millor es progressa: estar a l’aula i preguntar dubtes in situ al professor, així com també aprendre dels errors que cometen els altres companys, segur que és ara mateix el procediment més eficient.

L’avaluació (II): “la constància és la clau de l’èxit”

Un fet que demostra que molta gent odia l’avaluació final el trobem, per exemple, a la universitat. Quan un professor ens explica el pla docent d’aquella assignatura, no tardem ni quinze minuts a interrompre’l i preguntar-li com serem avaluats i d’on sortirà la nota final. És comprensible que ho fem, és clar; tanmateix, penso que sovint vivim massa espantats amb aquesta habitud que ens han inculcat durant els últims anys, la de jugar-nos-ho tot al final. Personalment, pensava que amb Bolonya això canviaria de manera considerable; malauradament, això no ha estat així. Si bé ara els exàmens finals incideixen menys en el total de la nota, en molts casos l’alumne igualment necessita un mínim de qualificació a l’examen final, encara que estigui amb febre o vòmits, per a mantenir com a vàlida i avaluable tota la feina feta al llarg del trimestre . Si al dia de l’examen final no estàs fi i la pífies, doncs mal sort. Això, moltes vegades no és just.

Així doncs, sóc molt partidari de l’avaluació continuada. Personalment, per exemple, defenso aquells professors que ens fan entregar un portafoli al final de trimestre. És la manera que assegura que l’alumne sigui regular en tot el transcurs de l’assignatura. Porta molta feina, sí, però ja se sap: “la constància és la clau de l’èxit”.  És per això que sempre he preferit l’avaluació continuada i no la final.

Per acabar, i canviant una mica de tema, quan em pregunten si he fet exàmens llargs, la veritat és que penso que realment no. És evident que els exàmens oficials d’anglès que he anat fent fins avui duren hores, tanmateix, són exàmens que tothom ja va molt conscienciat i, personalment, sempre se m’acaben fent relativament curts. Cal afegir que aquestes proves són d’avaluació criterial, és a dir, basades en definicions explícites de coneixements i competència.

L’avaluació

Segurament que molta gent està d’acord amb mi quan dic que l’avaluació que més ha abundat en el nostre aprenentatge és la sumativa, és a dir, allò que més importa és si aproves o no, i punt. Potser sí que de ben petit, als inicis de la Primària, comentàvem exhaustivament els exàmens que fèiem. Tot i això, amb 6-7-8 anys els exàmens són “poc importants”, ja que l’aprenentatge sorgeix d’altres activitats, les quals no participen tant els colzes. I és que, tal com hem après a l’assignatura d’Ensenyament de Llengües,  la paraula avaluació no només fa referència als exàmens, sinó  a tot el procés d’ensenyament i d’aprenentatge.

 Personalment, valoro el fet d’haver experimentat instruments d’avaluació ben diversos, tant a l’ESO com al Batxillerat: tests d’elecció múltiple, entrevistes orals, assaig escrit, tutories amb el professor, treballs amb equip, exercicis de classe, etc. Per una banda, una de les novetats en aquest tercer curs de la carrera ha estat l’avaluació a través d’algunes entrevistes orals i tutories amb el professor. La veritat és que en tinc bons records, ja sigui per l’aprenentatge adquirit o pel resultat numèric obtingut. Per altra banda, no sóc gaire fan dels tests d’elecció múltiple.

En referència a l’avaluació qualitativa i formativa, les relaciono, per exemple, amb la prova pilot del Certificat de nivell superior de català (D), la qual vaig fer fa uns dies a la facultat. Tot i que era una prova sense cap valor oficial, en aquest cas el valor es troba en el fet que, dues setmanes més tard, hem tingut la possibilitat de reunir-nos amb la professora que va organitzar aquests exàmens i  saber de manera individual allò que no dominem tant (enfocament d’avaluació qualitativa) . Sóc conscient que això és bastant únic i utòpic (sovint, l’elevada quantitat d’alumne a les aules dificulta l’existència d’aquest paradigma). Tanmateix, penso que hi ha d’haver un punt mig i no acabar examinant-nos sempre sense rebre una retroacció més o menys acceptable d’allò que hem escrit (avaluació quantitativa/sumativa).

Els recursos didàctics

“Many people think that listening is something they do to filling the time when they are not speaking. Actually, this is not entirely wrong, it actually also devalues the person that they are talking to”

Millorar l’expressió oral és un dels objectius principals de tots els cursos de llengua. És per això que sempre cal trobar una sèrie d’activitats destinades a millorar la fluïdesa comunicativa dels alumnes, fet que a vegades és difícil amb una classe amb un nombre elevat d’alumnes. En una acadèmia, en canvi, és bastant fàcil i assequible complir-ho. Durant aquest curs, a Barcelona, estic estudiant francès en una acadèmia i, tot i que tenim llibre, el que abunda més a cada classe és l’expressió oral. En aquest cas, considero que a vegades la professora deixa massa llibertat i l’activitat és massa oberta. Tanmateix, tot i aquesta manca de control que hi ha a vegades, no hi ha dubte que de cada debat aprenem molt de vocabulari nou i variat.

Els listening task més freqüents que rebem els alumnes a la Primària són cançons i fragments de situacions quotidianes, com per exemple uns amics que comenten una pel·lícula, una dona que va a comprar al mercat, etc.

Així, tot i que aquestes situacions són a vegades massa forçades i provocades, diàlegs d’aquest tipus ens ajuden a conèixer un vocabulari estranger molt útil. Aquests activitats, normalment s’han de fer amb exercicis d’omplir buits, escollir l’opció correcte, relacionar el vocabulari anglès amb el seu equivalent català, etc.

A més, sovint, de manera consecutiva, apareixia una pregunta que feia referència al context del diàleg escoltat previament, del tipus:

What do you usually buy when you go to the market?

Malauradament, molts professors no veuen o no donen importància a aquesta pregunta. És una llàstima, ja que considero que pot ser molt útil i se’n poden desencadenar interessants activitats orals per a treballar a classe. Així doncs, com sempre dic, un professor ha de ser creatiu i cal que aprofiti cada situació possible.

En edats més avançades, parlo ja de la Secundària, les activitats de comprensió oral que més dominaven eren vídeos del Youtube i de la xarxa en general, com per exemple algun discurs del president dels Estats Units, així com també fragments de pel·lícules, com per exemple The Last of the Mohicans.

La frase que inaugura aquesta entrada sorgeix del vídeo següent, en el qual l’home parla de diferents habilitats que poden ser eficaces a l’hora d’escoltar un fragment oral.

En referència a l’expressió escrita, la veritat és que fins a la universitat no s’han tingut gaire en compte els recursos purament de l’escriptura. És clar que, des de petit, sempre he anat fent redaccions, però mai he rebut cap taller d’escriptura, per exemple. En canvi, a la universitat, redactar adequadament és clau i, per tant, a hores d’ara, ja coneixem i sabem utilitzar els recursos electrònics, com diuen els francesos, par coeur. Durant el curs passat, a l’assignatura d’Anglès, vam haver de fer una pràctica en grup, en la qual vam haver de consultar còrpora.

Els llibres dels cursos de llengua estrangera

La majoria dels llibres que he tingut per a aprendre llengua estrangera es caracteritzen, sobretot, perquè tenen una estructura molt ben definida i concreta. Tot i que els noms dels apartats no sempre coincideixen en la seva totalitat, a cada tema del llibre hi ha activitats dirigides a cadascuna de les habilitats possibles: escoltar, llegir, gramàtica, vocabulari, escriure, parlar. El següent llibre, el qual ja vaig mostrar en una entrada anterior, és el que vaig utilitzar a primer de Batxillerat. A l’índex podem veure com cada unitat està formada per activitats destinades a millorar cada habilitat (vocabulary, reading, listening, pronunciation, grammar, writing, speaking).

   

Tanmateix, quan decideixes estudiar una llengua estrangera a part, com per exemple en una acadèmia, l’estructura dels llibres de text sol ser diferent. O, com a mínim, això és el que a mi m’ha passat. Per exemple, durant el primer curs de la carrera, vaig decidir assistir a classes de francès extres, ja que sabia que no el dominava tant com l’anglès. Per aquest motiu, vaig apuntar-me al PEI (Programa d’Ensenyament d’Idiomes) de la Pompeu. En grups d’alumnes així, cadascú té un nivell més o menys igual i es pretén assolir-ne un de superior; en el meu cas, era un curs per assolir el nivell intermedi (B2).

Era un llibre molt pràctic, replet d’exercicis, tot i que a l’esquerra sempre hi havia un aperitiu de teoria que el professor complementava amb el primer i segon plat, és a dir, amb altres documents, com per exemple fotocòpies.

      

Els cursos de llengua estrangera

Recomano que, mentre llegiu l’entrada, escolteu aquesta cançó que és d’allò més relaxant i que forma part de la banda sonora de la pel·lícula The Last of the Mohicans, la qual mencionaré més endavant.

Una de les tasques que més van dominar als cursos d’anglès de l’ESO eren les funcions comunicatives. Dic a l’ESO, perquè a Batxillerat, sobretot durant a segon, les classes eren bàsicament preparatòries per a la Selectivitat i, per tant, les activitats comunicatives orals eren pràcticament inexistents. A l’ESO, per exemple, amb la Sònia –recordo que ja he parlat molt d’ella a algunes entrades anterior-, sovint havíem de fer presentacions orals amb el Powerpoint com a suport. En aquestes presentacions no només eren protagonistes les persones que presentaven, sinó que els oients havien d’intervenir-hi amb preguntes i opinions.

Tot i haver gaudit de tècniques bastant innovadores per a aprendre l’anglès (per exemple, la que mostraré tot seguit), no recordo haver experimentat tasques realment comunicatives. Tot i així, haig de dir que me n’alegro, ja que no sóc una persona amb gaires dots teatrals –recordo que escenificar una obra de teatre és un clàssic en aquest camp.

Tal com la mateixa professora que vaig tenir a l’ESO ha comentat en una entrada anterior, els alumnes d’ESO de l’institut Alexandre Deulofeu vàrem patir els seus primers experiments en la creació de pàgines web HTML amb Dreamweaver (exemple del seu ús a la foto). Ho vam fer sobre la pel·lícula The Last of the Mohicans.

Va ser a les classes d’anglès de la Primària on vaig aprendre bàsicament amb la gramàtica tradicional, les estructures sintàctiques i els centres d’interès. Tot i que les primeres coses que vaig aprendre de l’anglès van ser hello and my name is Albert, així com altres estructures per a la comunicació oral, més endavant, el fil conductor van ser sobretot els estudis gramaticals. Els centres d’interès hi eren presents molt sovint, els quals trobo molt encertats per a estudiar, per exemple, les preposicions. Recordo un clàssic: quan vam estudiar la casa i les seves parts, de manera consecutiva vàrem aprendre les preposicions. Considero que fer-ho així és molt útil i molt efectiu.

Les meves classes (II)

Pel que fa a les classes cooperatives o individualistes, personalment associo les primeres amb la universitat i les segones amb el Batxillerat, la Secundària i la Primària. A la universitat he fet una gran quantitat d’activitats en grup i en parelles, mentre que a l’institut i a l’escola eren pràcticament nul·les. Tanmateix, des de petit, sempre que he estudiat un idioma estranger a una acadèmia han dominat les activitats cooperatives a l’aula, ja que segurament el nombre d’alumnes hi té molt a veure. També ho demostren les classes de seminari de la universitat, amb grups reduïts. Tot i això, aquesta última dada no és sempre significativa; en aquests darrers tres anys, en Joan Costa ha demostrat que amb grups grans també es pot cooperar. I és que a les seves classes, normalment explica la teoria i després deixa uns minutets perquè amb altres companys solucionem algun exercici, per després comentar-lo conjuntament amb veu alta.

A l’escola, les classes d’anglès van ser les úniques on vaig experimentar l’escalfament. Aquest escalfament servia per començar la classe ben activats i així captàvem el contingut que venia després amb més atenció i, per tant, amb més facilitat. Haig de dir que funcionava. De fet, en alguna altra entrada ja he comentat que estic molt satisfet de totes les professores d’anglès que he tingut al llarg dels anys. En aquestes classes el llibre no era l’element més important, sinó que els docents sabien que per aprendre una llengua estrangera calia motivar l’alumne, i fer classes no tan guiades n’era una bona solució. Així doncs, la gramàtica se solia aprendre de manera més inductiva que deductiva. El context sovint era molt present per entendre els exemples i els exercicis, ja fossin del llibre o de les fotocòpies que ens proporcionava el professor o la professora.

Ben al contrari passava amb català i castellà. El llibre era el gran protagonista i s’aprenia la gramàtica de manera molt deductiva: l’explicació de la norma sorgia, gairebé sempre, del que s’explicava al llibre. Poques vegades s’aprenia reflexionant i tenint en compte, per exemple, el context.

Les meves classes

Al llarg dels meus estudis, ningú m’ha parlat directament de la taxonomia de Bloom fins que, recentment, a l’assignatura d’Ensenyament de Llengües hem conegut realment què és. Tanmateix, de manera indirecta, a altres assignatures havia topat amb algun document que feia referència a aquesta classificació sobre els objectius educatius.

Vídeo on s’expliquen els objectius cognitius classificats segons Bloom

Crec que molts professors la tenen en compte, tot i que només la primera part. M’explico: si faig memòria, penso que a l’escola, a l’hora d’ensenyar-me llengües (també passava amb altres assignatures) sempre s’han complert els tres primers nivells, els del reconeixement, la comprensió i l’aplicació, és a dir, tot allò que fa referència a l’aprenentatge mecànic. Els altres tres nivells superiors, els que fan referència a l’anàlisi, la síntesi i l’avaluació, no els tinc tan presents, ara que he fet una mica de memòria i he viatjat fins al passat. Ara, en canvi, penso que no es tenen tan en compte els llibres com abans, ja que a moltes aules ja es treballa amb el portàtil i es poden dur a terme activitats més lliures i més obertes, tot i que encara molt controlades.

En referència als treballs per projectes o tasques, la veritat és que tinc dues experiències bastant oposades, en èpoques molt diferents i amb objectius totalment desiguals. Tot i aquestes diferències entre l’una i l’altra, la veritat és que tinc un bon record de totes dues.

 La primera experiència és la que vaig tenir a l’institut. A l’assignatura de Ciències Experimentals, cada vegada que anàvem al laboratori, després de cada experiment calia anotar en un foli uns passos que ens havia prefixat el professor. Ara, després de tant de temps, ja no me’n recordo de tots, tot i que sé que hi havia les hipòtesis, els procediments, els resultats, etc. Al final, era obligatori fer un resum explicant com ens havíem sobreposat als problemes que havíem patit durant la pràctica i, sobretot, explicar què havíem après.

Per altra banda, el primer i segon curs de Llengües Aplicades està farcit d’assignatures d’Estudi de Casos. La majoria, és clar, són problemes lingüístics, com per exemple els problemes de comunicació que pot patir una estudiant mallorquina quan ve a Barcelona. A partir d’un problema com aquest, havíem de fer recerca i acabàvem coneixent un bon reguitzell de termes teòrics. Segurament, doncs, va ser en un dels ABP de l’assignatura de Llengua i Educació on vaig haver de llegir algun document que parlava de la taxonomia de Bloom.

A l’hora de parlar sobre l’ABP, és inevitable explicar una anècdota que em va passar recentment al tren, en un dels tantíssims trajectes que faig de Figueres a Barcelona, i viceversa. Viatjava amb més estudiants i tothom parlava de la seva carrera. Una estudiant de medicina va explicar a la resta en què consistien els seus habituals treballs d’ABP que feia a la carrera. Era una novetat per a tothom, excepte per a mi. Aquesta futura metgessa, qui en aquell moment era la màxima protagonista de la conversa, es va quedar bastant sorpresa quan jo vaig intervenir i vaig comentar que jo també havia fet, durant la carrera, una llarga llista de treballs d’Aprenentatge Basat en Problemes. No es podia creure que en una carrera de lletres també treballéssim d’aquesta manera. Evidentment, els problemes els quals s’originava l’aprenentatge havien de ser molt diferents, tot i això, la metodologia era la mateixa.