Al llarg dels meus estudis, ningú m’ha parlat directament de la taxonomia de Bloom fins que, recentment, a l’assignatura d’Ensenyament de Llengües hem conegut realment què és. Tanmateix, de manera indirecta, a altres assignatures havia topat amb algun document que feia referència a aquesta classificació sobre els objectius educatius.
Vídeo on s’expliquen els objectius cognitius classificats segons Bloom
Crec que molts professors la tenen en compte, tot i que només la primera part. M’explico: si faig memòria, penso que a l’escola, a l’hora d’ensenyar-me llengües (també passava amb altres assignatures) sempre s’han complert els tres primers nivells, els del reconeixement, la comprensió i l’aplicació, és a dir, tot allò que fa referència a l’aprenentatge mecànic. Els altres tres nivells superiors, els que fan referència a l’anàlisi, la síntesi i l’avaluació, no els tinc tan presents, ara que he fet una mica de memòria i he viatjat fins al passat. Ara, en canvi, penso que no es tenen tan en compte els llibres com abans, ja que a moltes aules ja es treballa amb el portàtil i es poden dur a terme activitats més lliures i més obertes, tot i que encara molt controlades.
En referència als treballs per projectes o tasques, la veritat és que tinc dues experiències bastant oposades, en èpoques molt diferents i amb objectius totalment desiguals. Tot i aquestes diferències entre l’una i l’altra, la veritat és que tinc un bon record de totes dues.
La primera experiència és la que vaig tenir a l’institut. A l’assignatura de Ciències Experimentals, cada vegada que anàvem al laboratori, després de cada experiment calia anotar en un foli uns passos que ens havia prefixat el professor. Ara, després de tant de temps, ja no me’n recordo de tots, tot i que sé que hi havia les hipòtesis, els procediments, els resultats, etc. Al final, era obligatori fer un resum explicant com ens havíem sobreposat als problemes que havíem patit durant la pràctica i, sobretot, explicar què havíem après.
Per altra banda, el primer i segon curs de Llengües Aplicades està farcit d’assignatures d’Estudi de Casos. La majoria, és clar, són problemes lingüístics, com per exemple els problemes de comunicació que pot patir una estudiant mallorquina quan ve a Barcelona. A partir d’un problema com aquest, havíem de fer recerca i acabàvem coneixent un bon reguitzell de termes teòrics. Segurament, doncs, va ser en un dels ABP de l’assignatura de Llengua i Educació on vaig haver de llegir algun document que parlava de la taxonomia de Bloom.
A l’hora de parlar sobre l’ABP, és inevitable explicar una anècdota que em va passar recentment al tren, en un dels tantíssims trajectes que faig de Figueres a Barcelona, i viceversa. Viatjava amb més estudiants i tothom parlava de la seva carrera. Una estudiant de medicina va explicar a la resta en què consistien els seus habituals treballs d’ABP que feia a la carrera. Era una novetat per a tothom, excepte per a mi. Aquesta futura metgessa, qui en aquell moment era la màxima protagonista de la conversa, es va quedar bastant sorpresa quan jo vaig intervenir i vaig comentar que jo també havia fet, durant la carrera, una llarga llista de treballs d’Aprenentatge Basat en Problemes. No es podia creure que en una carrera de lletres també treballéssim d’aquesta manera. Evidentment, els problemes els quals s’originava l’aprenentatge havien de ser molt diferents, tot i això, la metodologia era la mateixa.
albertranades 