Pel que fa a les classes cooperatives o individualistes, personalment associo les primeres amb la universitat i les segones amb el Batxillerat, la Secundària i la Primària. A la universitat he fet una gran quantitat d’activitats en grup i en parelles, mentre que a l’institut i a l’escola eren pràcticament nul·les. Tanmateix, des de petit, sempre que he estudiat un idioma estranger a una acadèmia han dominat les activitats cooperatives a l’aula, ja que segurament el nombre d’alumnes hi té molt a veure. També ho demostren les classes de seminari de la universitat, amb grups reduïts. Tot i això, aquesta última dada no és sempre significativa; en aquests darrers tres anys, en Joan Costa ha demostrat que amb grups grans també es pot cooperar. I és que a les seves classes, normalment explica la teoria i després deixa uns minutets perquè amb altres companys solucionem algun exercici, per després comentar-lo conjuntament amb veu alta.
A l’escola, les classes d’anglès van ser les úniques on vaig experimentar l’escalfament. Aquest escalfament servia per començar la classe ben activats i així captàvem el contingut que venia després amb més atenció i, per tant, amb més facilitat. Haig de dir que funcionava. De fet, en alguna altra entrada ja he comentat que estic molt satisfet de totes les professores d’anglès que he tingut al llarg dels anys. En aquestes classes el llibre no era l’element més important, sinó que els docents sabien que per aprendre una llengua estrangera calia motivar l’alumne, i fer classes no tan guiades n’era una bona solució. Així doncs, la gramàtica se solia aprendre de manera més inductiva que deductiva. El context sovint era molt present per entendre els exemples i els exercicis, ja fossin del llibre o de les fotocòpies que ens proporcionava el professor o la professora.
Ben al contrari passava amb català i castellà. El llibre era el gran protagonista i s’aprenia la gramàtica de manera molt deductiva: l’explicació de la norma sorgia, gairebé sempre, del que s’explicava al llibre. Poques vegades s’aprenia reflexionant i tenint en compte, per exemple, el context.
albertranades 
Jo també estic molt d’acord amb l’ús de l’escalfament per començar les classes. Però, també has dit que les classes no tan guiades estan bé, però també pot aver-hi un cert risc d’allunyar-se dels objectius principals d’aprenentatge, no? Què en penses?
Una entrada interessant!
Sara
Quina sort haver estudiat l’anglès inductivament!
i pel que fa la cooperativitat, la pintes força positiva. En part hi estic d’acord, però no trobes que de vegades, en treballs en parelles o grups, sempre hi ha algú que es carrega més la feina que una altra i, per tant, és una mica injusta la nota que s’aconsegueix (tenint en compte que el que no ha treballat gaire obté la mateixa que el que ha treballat més)?
Sara: tens raó, però un professor ha de saber controlar-ho. Tot i això, quan dic que les classes no han de ser tan guiades, em refereixo bàsicament als materials. Per exemple, si un professor segueix sempre el llibre, els alumnes, abans d’anar a classe,ja poden saber més o menys què els espera. Això penso que no motiva gaire, ja que jo prefereixo anar a classe a l’expectativa, és a dir, sense saber quines activitat faré aquell dia.
Sònia: totalment d’acord. Normalment, és difícil saber qui ha treballat més i qui no ha fet absolutament res. Tot i això, penso que amb els nous mètodes que van sorgint això es podrà saber. Sense anar més lluny, amb el cas de les wikis que fem aquest trimestre amb el Daniel Cassany, ell ja pot veure l’historial de tot el que cada persona ha anat fent fins a tenir la wiki completada. Penso que és una bona manera de treballar!